CAPITOL 6: Els festivals de final de curs

A l’època de la EGB el colofó del curs venia representat pel FESTIVAL DE FINAL DE CURS. Era una jornada festiva, celebrada a l’avant-sala de la revetlla de Sant Joan. Deixàvem enrere el fred, les hores d’estudi (sempre el dia abans de l’examen), les classes...

A la nostra època els festivals de final de curs consistien en un programa en el que els diferents cursos passaven per l’escenari fent ballet, tocant algun instrument o fent una representació teatral.

El cole llogava el local de “La casa de los Navarros” (Pg.Maragall) o “El “Casinet” del carrer Amílcar, i era una tarda per exhibir-se i compartir. Jo imagino que, amb l’òptica dels adults, el festival no era res de l’altre mon. Vaja, ningú s’havia de partir la cara per entrar al teatre, per veure als nens i nenes. Però per nosaltres –que érem “els nens i nenes”-, aquell esdeveniment era molt especial. Es cercava una certa admiració, i veure el reconeixement en la mirada dels pares i avis, era una cosa important.

Vaig participar a cinquè, sisè i setè en algun sainet, però més per imposició que per afició a l’escena. Jo no recordo si a vosaltres, lectors/es d’aquest blog, us aplaudien gaire defensant un paper, però jo el que encara guardo a la memòria, es que hi havia companys que es comportaven a l’escena com si hi pugessin cada dia a representar Shakespeare.

Eren companys que tenien aquest gen a l’ADN; que sabien que triomfarien, que estaven avesats a que la gent els trobés enginyosos. Entre d’altres podríem parlar de la Gemma Riera, del Gabriel Gusi, del Goyo Rosich o del petit Dani Font, cèlebre perquè al pati imitava Raphael.

Jo recordo especialment la Gemma Riera; un nervi de noia,  llarga, prima i amb cua de cavall, capaç de sortir-se’n amb tota naturalitat si no recordava el text. O el Gabriel Gusi, que en el seu paper havia de fumar un cigarret i el públic es trencava de riure davant l’habilitat d’aquell adolescent actor amateur. Avui en dia, si algú se l’acut de fer fumar un menor a l’escenari, el fulminen a facebook, a twitter i el crucifiquen a la Plaça Reial.

Quan vam arribar a vuitè -l’últim curs- vaig pensar que, al Festival, havia de fer alguna cosa diferent. Que ja n’hi havia prou de tant sainet. No hem semblava atractiva la idea de passar a la història escolar com un mal actor secundari. A més estava fart de que la gent em digués que era tímid, i volia demostrar que, a l’escenari, podia fer alguna cosa digne de ser aplaudida.

I amb aquesta idea al cap va ser que una tarda,  la Luzi, a casa seva,  va proposar que els meus amics Armando Estrany, Josep Lluis Rabinad i jo féssim un play-back d’algunes cançons de The Beatles. Jo n’havia sentit a parlar d’aquell grup, però no recordava haver-los escoltat mai. Fet molt lamentable, perquè el meu pare havia comprat un single on es podia escoltar “Penny lane” i “Strawberry fields forever”.  

La Luzi va posar al tocadiscos l’LP “A hard days night” i em van captivar totes les cançons. L’Armando, el Rabi i jo vam triar els tres temes que ens van agradar més i vam començar a assajar.

La casa de la Luzi era un lloc habitual d’aniversaris i festes. Era divertit pujar al Guinardó, al carrer Camil Oliveres, perquè la seva mare sempre ens havia tractat molt be i a més teníem el bosc a prop, on podíem jugar a pillar i gaudir d’un escenari barceloní que no semblava urbà.

 

Com érem tres guitarres i ens mancava el bateria, es va afegir el germà de la Luzi; el Luis, que era dos anys més petit i era molt graciós.

Al cap d’unes setmanes ja havíem assajat prou (creiem) i va arribar el dia del festival. Durant aquelles jornades per mi només va haver un tema de conversa: la gran actuació. Practicava guitarra cada dia, vaig decorar una samarreta blanca amb tot de dibuixos i lletres al·legòriques a The Beatles i vaig fer un cartell anunciant l’estrena.

Adrenalina a tope. Va arribar la tarda i allà estàvem els quatre. Els altres no ho sé, però jo suava per tots costats. Però estava content. Lo més difícil ja estava fet.

Havíem donat instruccions de que la música sonés alta, per matar –mai millor dit- les nostres veus encara a mig fer. I encara sort, perquè quan va sonar la tercera cançó: “Can’t buy my Love” el Rabi i jo ens vam colar i vam cridar “Can’t Buy my Love!”!!!” en un moment que no tocava. Vam voler creure que ningú al pati de butaques es va adonar de la gran cagada.

En acabat vam ser felicitats. Un professor burleta em va dir: “La música millor que el teatre”.

Aquell episodi va representar un abans i un després. Si un creix amb les experiències, segur que aquella ens va fer créixer. I encara avui, el Josep Lluis "Rabi" i jo seguim admirant l’irrepetible quartet de Liverpool.