CAPITOL 5: Les visites dels seixanta

Quan el meu germà i jo érem petits -dècada dels 60- es produïa un fenomen que actualment ja no s’estila. En aquella època, i a principis del setanta, ens trobàvem en plena efervescència de la febre de les visites.

Potser algun sociòleg podria explicar-nos aquest cas i perquè a l'època actual gairebé s'ha perdut l'afició de fer i rebre visites.

Alguns de vosaltres, companys-es meritxellencs-ques, m'heu reconegut que de petits les visites familiars eren una constant. I jo recordo que pràcticament cada cap de setmana venien parents a casa. I si dic "parents" en lloc de família no és per casualitat, ja que els més fidels visitadors solien ser cosins dels oncles dels meus pares o dels meus avis.

En aquella època es donava la circumstància de que tenia una certa importància el lloc on residien els parents, "Aquesta tarda vindran els d'Hospitalet", "Vindrà a dinar el tio de la Gran Via", "Ha vingut la tia de Veneçuela"...

Pels Nadals el flux humà per les cases augmentava, i fins i tot acabava tocant el timbre de casa el carter, el sereno i el vigilant -personatges que amb prou feines es deixaven veure durant l'any-, per canviar-te una estampeta de "Felices fiestas" pel "aguinaldo" (m'acabo d'assabentar que aquesta gratificació en català es diu: "les estrenes").

Els dies de Nadal i de Sant Esteve quedaven reservats a la família més propera. Però sempre es deixava caure per casa algun incaut el dia dels Sants Innocents.

I heus aquí que sent precisament aquest dia dels bromistes, que va venir a casa un senyor emparentat amb la meva iaia. Era un home molt prim que ens va ensenyar a gronxar-nos a la barana de l'escala. Aquell dia va venir acompanyat de la seva neta -que era de la meva edat-. Ella, el meu germà i jo vam pensar que, per commemorar tant festiva  diada, fora bona idea enganxar-li una llufa al senyor, que assegut a la cadira i prenent cafè, no s'havia tret l'americana de pana marró.

El primer intent d'enganxar-li el ninot no va donar resultat: el celo no enganxava en aquell pany, així que vam pensar que amb el pegament Imedio tindríem més sort. L'home es va adonar de que li enganxàvem alguna cosa, però feia veure que no se'n adonava. Els tres ens trencàvem de riure. Segur que, quan va descobrir la malifeta, a ell no li va fer tanta gràcia, però era un bon home i va saber dissimular. El que no va poder dissimular va ser la destrossa de la seva americana. A qui se li ocorre anar de visita el dia dels Sants Innocents!!!

Com si d'un calendari esportiu es tractés, hi havia setmanes que "jugàvem" a casa i venia gent -normalment sense avisar- a xerrar i a menjar galetes-, o anàvem nosaltres a visitar a fora, en tramvia o amb el sisens; "Demà anirem a veure als del Besós", anunciava el nostre pare.

El Besós. Jo odiava anar a veure aquella parentel.la composta pel matrimoni, quatre criatures i el gos -que va acabar dissecat un cop va traspassar al cel dels gossos-. Aquells cosins eren cridaners i entremaliats, però això no era lo pitjor. Lo més deplorable era que jugàvem al carrer amb nens de carrer, i un dia en el que vam anar a comprar pipes, uns gitanos ens van guindar pipes i les poques monedes que portàvem a les butxaques.

A mi m'agradava jugar a futbol amb el meu germà i amb poc espai ens hi conformàvem. No veia la necessitat d'anar en lloc. El meu pare ens pretenia enganyar: "Anirem a Santa Maria del Corcó, que tindreu terreny per jugar”. I sí, sí que hi havia de terreny, però també hi havia un gos malparit que, de forma incansable, perseguia la pilota amunt i avall i ens feia la guitza.

En aquella època normalment les mares es cuidaven de que la casa estigués en ordre perquè mai sabies quan rebries una visita. El meu pare era comptable i treballava moltes hores, però en la neteja de casa es pot dir que no hi contribuïa gaire.

A casa venien amics de l'escola, als que convidàvem a jugar. I de vegades es presentaven pseudo-amics amb els que no sabíem ben bé a que jugar perquè no teníem tracte ni a l'escola. La nostra mare sempre tenia disponible una caixa de galetes Cuétara, Birba, Artiach...

Però a part de que la casa estigués en condicions, en els anys 60 i 70 hi havia una certa preocupació per mantenir les relacions socials. Era com una mena de deure. Segurament la família tenia més pes que les amistats, malgrat que amb aquestes tinguessis més coses en comú.

En el tracte també intervenia el factor de compensació; si un dia havíem convidat uns cosins, un altre dia s'havia de convidar a uns altres perquè no es sentissin menyspreats.

Amb tot i això, segur que en algun van córrer comentaris negatius, però ja se sap, quan més tracte tens amb la gent la gent més et maltracta.

Em costa entendre el perquè d'aquella fal·lera social, perquè no era una qüestió d'avorriment. Tot i que era en blanc i negre i només tenia dues cadenes, ja hi havia tele. I no mancaven maneres de distreure’s; qui no recorda els “Juegos Reunidos Geyper”? La Loteria (Bingo), el col·leccionar segells...

Ara lo de les visites ha passat (afortunadament) a la història. Ara tot va més ràpid. Hem canviat de segle i no anem a treballar en  nau espacials, però procurem més per la nostra intimitat: els caps de setmana son per anar al súper, per descansar a casa i, si es pot, per escampar la boira que-la vida-son dos dies. 

Aquest és un tema on hagués triomfat un geni de l'humor quotidià com va ser en JOAN CAPRI.