CAPITOL 6: Els festivals de final de curs

A l’època de la EGB el colofó del curs venia representat pel FESTIVAL DE FINAL DE CURS. Era una jornada festiva, celebrada a l’avant-sala de la revetlla de Sant Joan. Deixàvem enrere el fred, les hores d’estudi (sempre el dia abans de l’examen), les classes...

A la nostra època els festivals de final de curs consistien en un programa en el que els diferents cursos passaven per l’escenari fent ballet, tocant algun instrument o fent una representació teatral.

El cole llogava el local de “La casa de los Navarros” (Pg.Maragall) o “El “Casinet” del carrer Amílcar, i era una tarda per exhibir-se i compartir. Jo imagino que, amb l’òptica dels adults, el festival no era res de l’altre mon. Vaja, ningú s’havia de partir la cara per entrar al teatre, per veure als nens i nenes. Però per nosaltres –que érem “els nens i nenes”-, aquell esdeveniment era molt especial. Es cercava una certa admiració, i veure el reconeixement en la mirada dels pares i avis, era una cosa important.

Vaig participar a cinquè, sisè i setè en algun sainet, però més per imposició que per afició a l’escena. Jo no recordo si a vosaltres, lectors/es d’aquest blog, us aplaudien gaire defensant un paper, però jo el que encara guardo a la memòria, es que hi havia companys que es comportaven a l’escena com si hi pugessin cada dia a representar Shakespeare.

Eren companys que tenien aquest gen a l’ADN; que sabien que triomfarien, que estaven avesats a que la gent els trobés enginyosos. Entre d’altres podríem parlar de la Gemma Riera, del Gabriel Gusi, del Goyo Rosich o del petit Dani Font, cèlebre perquè al pati imitava Raphael.

Jo recordo especialment la Gemma Riera; un nervi de noia,  llarga, prima i amb cua de cavall, capaç de sortir-se’n amb tota naturalitat si no recordava el text. O el Gabriel Gusi, que en el seu paper havia de fumar un cigarret i el públic es trencava de riure davant l’habilitat d’aquell adolescent actor amateur. Avui en dia, si algú se l’acut de fer fumar un menor a l’escenari, el fulminen a facebook, a twitter i el crucifiquen a la Plaça Reial.

Quan vam arribar a vuitè -l’últim curs- vaig pensar que, al Festival, havia de fer alguna cosa diferent. Que ja n’hi havia prou de tant sainet. No hem semblava atractiva la idea de passar a la història escolar com un mal actor secundari. A més estava fart de que la gent em digués que era tímid, i volia demostrar que, a l’escenari, podia fer alguna cosa digne de ser aplaudida.

I amb aquesta idea al cap va ser que una tarda,  la Luzi, a casa seva,  va proposar que els meus amics Armando Estrany, Josep Lluis Rabinad i jo féssim un play-back d’algunes cançons de The Beatles. Jo n’havia sentit a parlar d’aquell grup, però no recordava haver-los escoltat mai. Fet molt lamentable, perquè el meu pare havia comprat un single on es podia escoltar “Penny lane” i “Strawberry fields forever”.  

La Luzi va posar al tocadiscos l’LP “A hard days night” i em van captivar totes les cançons. L’Armando, el Rabi i jo vam triar els tres temes que ens van agradar més i vam començar a assajar.

La casa de la Luzi era un lloc habitual d’aniversaris i festes. Era divertit pujar al Guinardó, al carrer Camil Oliveres, perquè la seva mare sempre ens havia tractat molt be i a més teníem el bosc a prop, on podíem jugar a pillar i gaudir d’un escenari barceloní que no semblava urbà.

 

Com érem tres guitarres i ens mancava el bateria, es va afegir el germà de la Luzi; el Luis, que era dos anys més petit i era molt graciós.

Al cap d’unes setmanes ja havíem assajat prou (creiem) i va arribar el dia del festival. Durant aquelles jornades per mi només va haver un tema de conversa: la gran actuació. Practicava guitarra cada dia, vaig decorar una samarreta blanca amb tot de dibuixos i lletres al·legòriques a The Beatles i vaig fer un cartell anunciant l’estrena.

Adrenalina a tope. Va arribar la tarda i allà estàvem els quatre. Els altres no ho sé, però jo suava per tots costats. Però estava content. Lo més difícil ja estava fet.

Havíem donat instruccions de que la música sonés alta, per matar –mai millor dit- les nostres veus encara a mig fer. I encara sort, perquè quan va sonar la tercera cançó: “Can’t buy my Love” el Rabi i jo ens vam colar i vam cridar “Can’t Buy my Love!”!!!” en un moment que no tocava. Vam voler creure que ningú al pati de butaques es va adonar de la gran cagada.

En acabat vam ser felicitats. Un professor burleta em va dir: “La música millor que el teatre”.

Aquell episodi va representar un abans i un després. Si un creix amb les experiències, segur que aquella ens va fer créixer. I encara avui, el Josep Lluis "Rabi" i jo seguim admirant l’irrepetible quartet de Liverpool.

CAPITOL 5: Les visites dels seixanta

Quan el meu germà i jo érem petits -dècada dels 60- es produïa un fenomen que actualment ja no s’estila. En aquella època, i a principis del setanta, ens trobàvem en plena efervescència de la febre de les visites.

Potser algun sociòleg podria explicar-nos aquest cas i perquè a l'època actual gairebé s'ha perdut l'afició de fer i rebre visites.

Alguns de vosaltres, companys-es meritxellencs-ques, m'heu reconegut que de petits les visites familiars eren una constant. I jo recordo que pràcticament cada cap de setmana venien parents a casa. I si dic "parents" en lloc de família no és per casualitat, ja que els més fidels visitadors solien ser cosins dels oncles dels meus pares o dels meus avis.

En aquella època es donava la circumstància de que tenia una certa importància el lloc on residien els parents, "Aquesta tarda vindran els d'Hospitalet", "Vindrà a dinar el tio de la Gran Via", "Ha vingut la tia de Veneçuela"...

Pels Nadals el flux humà per les cases augmentava, i fins i tot acabava tocant el timbre de casa el carter, el sereno i el vigilant -personatges que amb prou feines es deixaven veure durant l'any-, per canviar-te una estampeta de "Felices fiestas" pel "aguinaldo" (m'acabo d'assabentar que aquesta gratificació en català es diu: "les estrenes").

Els dies de Nadal i de Sant Esteve quedaven reservats a la família més propera. Però sempre es deixava caure per casa algun incaut el dia dels Sants Innocents.

I heus aquí que sent precisament aquest dia dels bromistes, que va venir a casa un senyor emparentat amb la meva iaia. Era un home molt prim que ens va ensenyar a gronxar-nos a la barana de l'escala. Aquell dia va venir acompanyat de la seva neta -que era de la meva edat-. Ella, el meu germà i jo vam pensar que, per commemorar tant festiva  diada, fora bona idea enganxar-li una llufa al senyor, que assegut a la cadira i prenent cafè, no s'havia tret l'americana de pana marró.

El primer intent d'enganxar-li el ninot no va donar resultat: el celo no enganxava en aquell pany, així que vam pensar que amb el pegament Imedio tindríem més sort. L'home es va adonar de que li enganxàvem alguna cosa, però feia veure que no se'n adonava. Els tres ens trencàvem de riure. Segur que, quan va descobrir la malifeta, a ell no li va fer tanta gràcia, però era un bon home i va saber dissimular. El que no va poder dissimular va ser la destrossa de la seva americana. A qui se li ocorre anar de visita el dia dels Sants Innocents!!!

Com si d'un calendari esportiu es tractés, hi havia setmanes que "jugàvem" a casa i venia gent -normalment sense avisar- a xerrar i a menjar galetes-, o anàvem nosaltres a visitar a fora, en tramvia o amb el sisens; "Demà anirem a veure als del Besós", anunciava el nostre pare.

El Besós. Jo odiava anar a veure aquella parentel.la composta pel matrimoni, quatre criatures i el gos -que va acabar dissecat un cop va traspassar al cel dels gossos-. Aquells cosins eren cridaners i entremaliats, però això no era lo pitjor. Lo més deplorable era que jugàvem al carrer amb nens de carrer, i un dia en el que vam anar a comprar pipes, uns gitanos ens van guindar pipes i les poques monedes que portàvem a les butxaques.

A mi m'agradava jugar a futbol amb el meu germà i amb poc espai ens hi conformàvem. No veia la necessitat d'anar en lloc. El meu pare ens pretenia enganyar: "Anirem a Santa Maria del Corcó, que tindreu terreny per jugar”. I sí, sí que hi havia de terreny, però també hi havia un gos malparit que, de forma incansable, perseguia la pilota amunt i avall i ens feia la guitza.

En aquella època normalment les mares es cuidaven de que la casa estigués en ordre perquè mai sabies quan rebries una visita. El meu pare era comptable i treballava moltes hores, però en la neteja de casa es pot dir que no hi contribuïa gaire.

A casa venien amics de l'escola, als que convidàvem a jugar. I de vegades es presentaven pseudo-amics amb els que no sabíem ben bé a que jugar perquè no teníem tracte ni a l'escola. La nostra mare sempre tenia disponible una caixa de galetes Cuétara, Birba, Artiach...

Però a part de que la casa estigués en condicions, en els anys 60 i 70 hi havia una certa preocupació per mantenir les relacions socials. Era com una mena de deure. Segurament la família tenia més pes que les amistats, malgrat que amb aquestes tinguessis més coses en comú.

En el tracte també intervenia el factor de compensació; si un dia havíem convidat uns cosins, un altre dia s'havia de convidar a uns altres perquè no es sentissin menyspreats.

Amb tot i això, segur que en algun van córrer comentaris negatius, però ja se sap, quan més tracte tens amb la gent la gent més et maltracta.

Em costa entendre el perquè d'aquella fal·lera social, perquè no era una qüestió d'avorriment. Tot i que era en blanc i negre i només tenia dues cadenes, ja hi havia tele. I no mancaven maneres de distreure’s; qui no recorda els “Juegos Reunidos Geyper”? La Loteria (Bingo), el col·leccionar segells...

Ara lo de les visites ha passat (afortunadament) a la història. Ara tot va més ràpid. Hem canviat de segle i no anem a treballar en  nau espacials, però procurem més per la nostra intimitat: els caps de setmana son per anar al súper, per descansar a casa i, si es pot, per escampar la boira que-la vida-son dos dies. 

Aquest és un tema on hagués triomfat un geni de l'humor quotidià com va ser en JOAN CAPRI.

CAPÍTOL 4: Viatge de final de Curs.

"Llibertat, amnistia i Estatut d'autonomia!", 
era el famós slogan cantat al carrer poc abans de la primavera de 1976. Per nosaltres, uns adolescents que encetàvem una democràcia sense manual d'instruccions, lo prioritari era aprovar l'últim curs d'EGB (el vuitè). I tots ho vam aconseguir.

Arribat a aquell punt vam tancar una etapa. Jo m'havia passat quatre cursos al Meritxell i em va costar situar-me en l'Institut. I això que havia aconseguit conservar amics com el Rabi (també INB Sant Andreu), el Ramon i l'Andrés (ambdós INB Sant Josep de Calassanç).

Però deixar enrere l'escola Nuestra Sra.de Meritxell no va ser cosa fàcil. Aquella petita colla d'amics i amigues eren com la meva família.

Els bons records són com un reguitzell de regals, tot i que amb el pas del temps aquests regals prenen la forma més de sensacions emmagatzemades sense data de caducitat, que de retalls d'esdeveniments preterits. I un dels regals més preuats que encara conservo va ser el viatge de final de curs.

Vam tenir sort. De viatge vam anar a l'estranger. Un país diferent que el teníem a 200 kms. i parlaven català com nosaltres, però... Què guay era anar a Andorra!

Si jo ja m'emocionava quan anàvem d'excursió a visitar les termes de Caldes de Montbui, no cal dir com d'embogit em vaig sentir d'imaginar les aventures que podia córrer amb els meus amics durant tres dies.

No sé qui ni perquè es va triar l'exòtic país dels Pirineus -potser per lo de la verge de Meritxell-, però a mi ja m'anava bé. A qui no va anar tant bé va ser a alguns companys que no van poder-hi anar, como la Montse Grifols, el David Matamoros, l'Armando Estrany o el Josep Lluis Rabinad.

El pressupost amb el que comptàvem deuria ser paupèrrim perquè ens vam veure obligats a fer una subhasta amb andròmines que els alumnes teníem per casa, a fi de que alguna ànima pietosa ens les compres.  Jo recordo haver "donat" un quadre que vaig pintar amb el meu company Armando Estrany.  Un oli que representava el paisatge d'una església andorrana -crec que la de la parròquia de Sant Joan de Caselles- i que va agafar una tonalitat acaramel·lada perquè en una sessió pictòrica un dels dos va abocar un got de Coca Cola sobre l'obra a mig acabar.

Sant Joan de Caselles (Canillo)

Com a classe jo tenia fama de dibuixar be, vaig ser l'encarregat de dibuixar un cartell anunciant la subhasta i el viatge.

L'any següent, a l'Institut, el professor de disseny va qualificar un treball meu com "una merda" i gairebé arranco a plorar. Vaig concloure: "Si amb el dibuix ja no me'n surto, no vull ni pensar amb les mates o les ciències...!"

Recordo que el cartell el vam enganxar a la façana blanca de l'escola, i a l'hora del pati jo vigilava des de la balconada, si algú s'apropava a mirar l'anunci. 

El dia de partir els nou alumnes expedicionaris vam ser:

Foto històrica on hi falten RAMON VALLS
-que va fer la foto-, i MAR PAL. A la foto: ANDRÉS,
LUZI, SILVIA, JOSEP, (?), GEMMA, MARISOL i EULALIA.

👧 Luzi Acosta
👧 Silvia Cot
👸 Gemma Giménez
👩 Eulalia Gusi 
👦 Andrés Millán
👸 Mar Pal
👦 Josep Ruiz
👧 Marisol Santos
👦 Ramon Valls

Ens acompanyaven l'Agustí Pal i una senyora rossa amb ulleres, que feien de controladors de la penya. Sobre el lloc on ens vam allotjar hi ha diverses versions; la Mar i el Ramon sostenen que ens vam allotjar a la Pensión García, mentre que jo apostaria que l'hotel era el Delfos, a Les Escaldes. 

Pensión García; no es van complicar
ni amb luxes ni en marketing.

Es coneix que la subhasta no va passar a la història com un gran èxit de recaptació perquè l'Andrés, el Ramon i jo vam haver de compartir habitació (i llit). No havia problema: érem prims. Suposo que amb les noies deuria passar quelcom semblat.

En els anys setanta Andorra no era un destí gastronòmic de primer ordre. De fet, molta gent que anava a comprar formatge de bola, whisky o tabac se les veien negres per dinar a un lloc que no fes pena.

I segurament això no és cap llegenda, perquè quan hem estat rememorant aquell viatge amb els meus companys/as, ningú recorda on diantre vam esmorzar, dinar o sopar.

Tant se val. Lo important era divertir-se. 

Hotel Delfos remodelat; segur que als anys
setanta era diferent.

PRIMER DIA
Comptàvem amb un còmode mitjà de locomoció: un autocar que ens portava a tot arreu. El conductor era portuguès i molt simpàtic. Explicava que quan es va traslladar a Andorra la gent el rebia amb un "Bon dia" i ell entenia "Bom dia", i es pensava que tothom parlava portuguès.

Jo no me'n recordo, però sembla ser que vam a anar a visitar el santuari de Nostra Senyora de Meritxell. I també a comprar a les famoses botigues andorranes. Qui més qui menys va comprar algun souvenir. Jo recordo haver comprat un encenedor pel meu pare -fumador- en forma de granada de ma. Amb el temps he mirat de millorar el meu gust a l'hora de comprar obsequis.

El que si recordo és que vaig anar amb el Ramon a visitar al seu pare, que vivia en un pis del nº 38 de l'avinguda Santa Coloma, a Andorra la Vella. Vaig tenir l'oportunitat de conèixer-lo. Era un  home alt, d'ulls clars, amb el cabell blanc pentinat cap enrere i bigoti. Vam berenar, i al sortir el meu amic i jo vam dedicar una estona a jugar a basket, a una pista que hi havia a prop. En quant te'n descuidaves, ja tenies al Ramon anant amunt i avall amb la pilota. 

Un dels atlètics components del grup d'Andorra.

Jo crec que ningú va establir un calendari d'activitats andorranes i que aquelles van sorgir una mica de forma improvisada. Així va passar que a la tarda vespre ens van preguntar si volíem anar a una discoteca. Jo no havia anat mai a una discoteca i vaig pensar que, com era una novetat, podia ser divertit. Tothom es va entusiasmar, jo crec que perquè allò d'anar a la disco ja era cosa de nois i noies; no de criatures.  

El conductor portuguès ens hi va portar. A la disco l'ambient era certament psicodèlic. A estones era fosc i no veies res, i de cop i volta uns flaixos de colors anaven il·luminant a la parròquia que ballava.

Al cap de poca estona va sonar una cançó que es va fer molt popular. L'acabava d'estrenar el seu lamentable autor: Georgie Dann i el tema es deia "El Bimbó".  La gent a l'escenari la ballava, fent xocar els malucs. A mi em feia gràcia perquè, ja llavors, em semblava un ball patètic. Entre això i que jo era medalla d'Or en timidesa, vaig estalviar passar una mala estona a la tarima de fusta.

L'Andrés, com llavors era un tant misogin, també va passar. Li encantava la Coca Cola i gaudint del seu refresc ja en tenia prou. Les noies de seguida es van engrescar, i vaig pensar que si arribava el cas de que sonés una cançó més lenta, m'animaria a demanar a la noia que m'agradava a pujar a ballar.

Aquell any 1976 va ser un any de grans temes; "Dancing queen" (ABBA), "I love to love" (Tina Charles) o "Daddy cool" (Boney M.), però no vaig ballar cap d'aquestes. Malauradament el títol de la primera cançó que vaig ballar no el recordo. Les cançons romàntiques més populars aquell any van ser "Year of the cat" (Al Steward) o "Hotel California" (Eagles); potser van ser les notes d'alguna d'aquestes les que es van anar apoderant del local en un moment determinat i van provocar que tot d'una em poses a tremolar com una fulla a la tardor.

La noia i jo ens vam mirar, ella va somriure, i vam pujar a la plataforma agafats de la ma. De sobte es va crear una atmosfera en la que em sentia flotant, envoltat de núvols blancs i on respirava aromes florals. Em va dominar la taquicàrdia, però vaig poder gaudir de sis minuts (dos cançons sense títol) de sensacions inesborrables.

Diuen que aquella nit hi va haver alguna que va lligar -pots comptar!-. Llegendes a part, el cas és que aquella primera sortida a la discoteca va ser un episodi que encara avui tothom recorda.

SEGON DIA

El segon dia es va decidir que aniríem a la piscina.

A l'escola hi havia -que jo recordi- només dos activitats extra escolars; natació o judo.  Jo feia judo -mala elecció-. Sempre m'he penedit de no haver aprés a nedar. Els "O soto gari" o els "De ashi harai" no m'han servit de gran cosa al llarg de la vida.

Aquell matí vam arribar molt aviat a la piscina (municipal crec). Després de posar-nos els banyadors, l'Andrés (piscinero) es va llençar a l'aigua fent una tombarella i esquitxant a tothom. Seguidament el Ramon (piscinero) es va llençar, tant llarg com era, amb un estil més elegant.
I finalment jo (judoka) em vaig deixar caure de peus, per iniciar un curt recorregut natatori que em va dur al centre de la piscina. Un cop allà vaig veure que no feia peu; em va entrar el pànic i, per més que mirava de surar, no hi havia manera. El Ramon es va adonar de que no feia broma i em va rescatar per dur-me a zona segura.

Potser puc dubtar d'alguns records que plasmo en aquesta crònica, però del que estic segur és que, de no ser pel meu amic Ramon... aquell dia podia haver acabat molt malament.

Per la tarda tot el grup vam anar a un cine. No recordo si feien programació doble, però sí recordo que vam veure una peli d'acció que portava per títol "Dioses de bambú y karate", amb director y actors de segona fila.

En els anys 70 es va produir el boom de les pel·lícules d'arts marcials on, a la petita pantalla, el màxim exponent era la sèrie "Kung Fu", i a la pantalla gran destacava Bruce Lee, amb "Furia Oriental" o "Karate a muerte en Bangkok". Aquestes pelis encara tenien un cert argument, però algunes produccions només tenien com a propòsit presentar un xino fotent patades a tort i a dret a quinze tios alhora.

Aprofitant la febre, en 1978 TVE va estrenar una sèrie japonesa anomenada "La frontera azul" (1974). La escena més creïble era la d'un paio saltant de muntanya en muntanya, com si allò fos lo més natural del mon.

Després de sopar la gent va demanar de tornar a la disco. A mi alguna cosa que havia menjat em va deixar fora de combat i em vaig quedar a la habitació. Amb el llit per mi sol !!!

TERCER DIA

Últim dia a Andorra. Aquest dia és el dia incògnita i potser podíem haver pensat que mai no va existir, de no ser perquè recordo que al vespre vam anar a una fira.

Es tractava d'una plaça de sorra o un descampat, on s'havien instal·lat les clàssiques parades de tir al blanc, la tómbola, els autos de xoc i atraccions pel estil. Diria que vam sopar uns entrepans en aquell escenari i jo vaig passar  la major part del temps als autos de xoc, fent competició d'hosties amb l'Andrés, la Gemma i el Ramon.

La Luzi, la Mar, la Eulalia, la Silvia i la Marisol deurien estar repartides en diverses atraccions de la fira.

El Ramon duia una samarreta de màniga curta de color verd llampant i un noi francès li senyalava el pit i cridava "Saint Etienne!!!".  Llavors em vaig assabentar del color de l'uniforme de l'equip de futbol del Saint Etienne (una altra cosa que tampoc m'ha servit de res en la vida).

Quan ja portàvem una estona va venir l'Agustí i ens va dir que ja era hora d'anar-nos-en. Ens vam entretenir i ell es va avançar -segurament fart de fer de vigilant d'adolescents-.

Per arribar a on era l'autocar havíem de recórrer un estret camí de terra, i gairebé no es veia res, perquè era una nit molt fosca i no havia fanals. Sense llanterna i poc a poc tot el grup vam començar a caminar, i la noia amb la que havia ballat -que no demostrava tenir mai por de res- em va dir que li feia respecte la foscor. I em va donar la ma.

Va ser un moment molt tendre i vaig maleir que l'autocar estigués tant a prop.

EPÌLEG

He donat forma a aquesta crònica amb els meus records i amb els que vosaltres m'heu anat transmeten, amb wasaps, durant els darrers dies.

En acabar me'n adono de que, després de quaranta anys, el temps ha anat desgastant de forma flagrant els records, com si una foto hagués estat exposada al sol tot aquest temps. I veritablement poca cosa en queda.

No obstant, la sensació que nosaltres encara conservem és la d'haver-ho passat molt bé, i per això tenim una mena de necessitat de recuperar algunes anècdotes d'aquell viatge, per certificar que, en un moment precís de 1976 vam formar part de l'escenari andorrà, compartint experiències divertides.

Potser no son tant importants els esdeveniments, el nom de l'hotel o l'ordre de les activitats que vam arribar a fer, però la percepció que tinc és com quan tens quelcom de valor i ho perds.

Si algú hagués filmat una pel·lícula d'aquells dies i ens reuníssim ara tots plegats per veure-la, segurament trobaríem que no hi havia per a tant. I penso que potser trobaríem la peli fins i tot avorrida. I en canvi valorem aquell viatge com un episodi sensacional.

Quedem-nos amb això. Al cap i a la fi, conservem l'essència  dels dies feliços per poder-los evocar i que els ulls es transformin altre cop en ulls d'adolescents.