A mi m'encantava anar al cole. Enteneu-me bé, dic que
m'encantava anar al cole, no que m'encantes estudiar. Anar al cole era divertit
-la majoria dels dies-. Allà trobava els meus amics; el Ramon, l'Andrés,
el Rabi... Estaven les nenes; la Gemma, la Maria del Mar,
la Mari Luz, la Silvia... I també hi havia un col·lectiu -al que
anomenàvem "profes"- que s'entossudien en amargar-nos una mica la
bucòlica existència, però fins i tot jo reconeixia que la seva dedicació era d'agrair i que,
si de vegades es feien una mica pesats, era a fi de bé.
D'aquella època recordo que els plumiers no tenien ni
typex ni fosforitos -perquè encara no s'havien inventat- i tot i que els havia
vist de dos pisos, lo normal és que fossin senzills, que haguessin perdut la maquineta i algun que altre llapis de color, i que havien de durar un parell de cursos. Per cert; algú sap perquè diantre servia el llapis de color blanc?
També recordo que llavors el català era un idioma de segona
fila. Tot i que la llei de 1970 sobre Educació, impulsada pel ministre
franquista J.L.Villar Palasí (anomenat "El pare de la EGB"),
tenia un tarannà més innovador que l’anterior, encara conservava l’estigma d’un
règim totalitari.
El nostre col·legi es deia Nuestra Señora de Meritxell
i amb el temps m'he adonat de que, en aquella època dels darrers dies del Dictador alguns professors van saber trobar la manera d'educar-nos
amb una òptica més lliberal i progressista.
No recordo que al cole anéssim amb motxilla –que és lo
que s’estila ara- sinó amb cartera. I a classe feiem servir llibres de text d'Editorial Santillana.
Què odiós era el "Delta" de Matemàtiques!. També teníem el "Consultor" (de Socials i de Naturals) o el "Senda" (Religió). Tots aquests llibres anaven convenientment protegits amb forros de plàstic transparent. Santillana passava per ser el súmmum de la modernitat, perquè incloïa bastantes fotos i gràfics, i a més hi havia unes fitxes-examen, al final de cada unitat, per completar l'aprenentatge.
Què odiós era el "Delta" de Matemàtiques!. També teníem el "Consultor" (de Socials i de Naturals) o el "Senda" (Religió). Tots aquests llibres anaven convenientment protegits amb forros de plàstic transparent. Santillana passava per ser el súmmum de la modernitat, perquè incloïa bastantes fotos i gràfics, i a més hi havia unes fitxes-examen, al final de cada unitat, per completar l'aprenentatge.
Recordo el pati de baix -on jugàvem els més grans- com un
pati petit en forma d’”U”. Això vol dir que en realitat era més petit del que
recordo. Sempre passa amb els espais infantils que un recórrer al cap d'uns
anys. El pati era l'escenari de l'oci. Diversió en estat pur. De vegades
jugàvem nens i nenes a futbol, a "el mocador" i al "churro-mediamanga-mangotero"
(ningú deia "Cavall fort"; eren altres temps; imperava el
castellà).
A la tarda veiem a la tele "La casa del reloj"
(1971-74). No ens plantejàvem si era un programa bo o dolent; no havia on
escollir, i mirar la tele tenia un efecte encisador. Quan van deixar d’emetre aquell programa
infantil vam començar a mirar "Un globo, dos globos, tres globos"
(1974-79), que era del mateix guionista i que presentava l'omnipresent María
Luisa Seco. Aquest programa era més variat perquè contenia diferents
seccions; com la de "Barrio Sésamo". La autora de la lletra
del programa era una poetessa anomenada Gloria Fuertes, que tenia la
seva secció i que es va fer molt popular. Suposo que perquè no existia cap representant
de la poesia que no hagués mort feia un segle. De totes maneres, a vuitè (1976)
ja no ens interessaven gaire els programes infantils.
En aquells temps de només dos canals, qui ho
petava era el Félix Rodríguez de la
Fuente, amb el seu "El hombre y la Tierra" i la serie
"Kung Fu", amb David Carradine fent de "Pequeño
saltamontes".
Al barri hi havia una pila de cines (Virrey, Montserrat, Maragall, Río,
Diamante, Ástor, Victoria, Dante...) i l’entrada era barata (100 ptes). En aquella època
de 1975 i 1976 s’havien posat de moda les pelis d’arts marcials gràcies a Bruce Lee –inclús em vaig comprar uns
nunchaku-. De fet recordo que al viatge de final de curs a Andorra, vam anar una tarda al cine i vam veure "Karate a muerte en Bangkok". Altres films, més notables... “El
coloso en llamas” o “Jovencito
Frankenstein”.
Algunes tardes ens reuníem els amics a casa d'algú i
jugàvem a l'Scaléxtric, als 1.000 Hitos o a lo que anomenàvem
"futbol-xapa"; que eren partits amb jugadors de cartró que
anaven muntats sobre una peana de plàstic. Aquí el Ramon Valls era el rei
sense discussió. Era divertit anar a casa dels amics; a la del Rabi
(C/Campo Florido), del Ramon (C/de l'Art) o de l'Andrés
(C/Sta.Otilia, un enfilat carrer de El Carmel).
També anàvem a lo que anomenàvem "Salón Deportivo"
a jugar, principalment, a la màquina de "El millón" (ningú
llavors en deia pinball). Un dia vam descobrir que al "Salón"
del carrer de la Manigua la màquina no marcava falta quan li donaves cops.
Vam provar de jugar de forma indefinida. Quan la bola anava a colar-se sense
remei pel forat de les boles perdudes, aixecàvem la màquina i la bola tornava
al centre. Vam estar molta estona jugant, superant record darrera record, fins que va aparèixer l'encarregat i va posar punt i final a la diversió.
En aquells temps pagàvem en pessetes. "La Vanguardia" valia 8 ptes. i un viatge en autobús 6 ptes., però tot això ja ho recordarem en un altre capítol.
