CAPÍTOL 2: Les excursions

Segurament una de les coses que més em motivava de l'escola eren les excursions. Durant tota la setmana veiem als mateixos companys i als mateixos profes a classe o al pati, i sempre era una novetat, i motiu de xerinola, el canvi d'escenari compartint una activitat lúdica.
 
Quan es sabia que s'havia concretat una excursió, en el transcurs de la setmana, tothom mirava d'assegurar-se un company de viatge a l'autocar. En l'apartat de la distribució dels seients els autocars llavors eren com els d'ara; de dos en dos, i ningú volia anar sol.  Les noies s'aparellaven entre elles i els nois entre ells. No era obligatori que fos així, però en aquest tema ningú s'atrevia a ser transgressor.

Ara, passats els anys, considero que aquella pràctica havia de ser cruel, perquè si quan demanaves a algú altre: "Vols que anem junts al autocar?" et responien reiteradament "Vaig amb... fulanito", el trauma podia ser de campionat. I si no eres gaire popular segur que acabaves compartint viatge amb algú tant poc popular com tu. En aquest aspecte vaig ser afortunat. Tenia bons amics.

Per amenitzar el trajecte, les nenes -sempre les nenes- cantaven en l'autocar cançons populars que havien aprés aneu a saber on. Una d'aquelles cançons mirava d'aparellar un nen i una nena, amb intenció de provocar vergonya als escollits.

"Pimiento colorado, azul y verde, la señorita Bea, casarse quiere,

si quiere que le diga cuál es su novio,

el señorito Carlos, que es un pimpollo..."

A mi, vergonyós de mena, aquesta cançó em posava nerviós i si em sentia al·ludit dissimulava i feia veure que no l'havia sentit.

La meva memòria arriba a recordar excursions a Gelida, a Teià i fins i tot al ja desaparegut Rioleón Safari.

En aquells temps el Rioleón Safari cridava l'atenció perquè era una novetat poder veure animals en llibertat. Va ser inaugurat al 1971 en el terme tarragoní d'Albinyana i tothom en parlava. Aquella va ser la meva primera excursió amb el cole (1972 o 1973) i em vaig engrescar com si formés part de l'expedició  d'una gran aventura.

I es que, si has de córrer una aventura, francament, no pots estar pendent de menjar o de si refresca. Si vas d'aventura t'has d'implicar, enjogassar-te, i pensar que qualsevol cosa pot passar. Afortunadament hi havia gent (els profes) que pensaven per alguns de nosaltres i ens obligaven a fer una pausa per endrapar l'entrepà de paté La Piara.

La meva mare m'obligava a portar sempre un jersei "per si de cas". Que jo recordi, al menys en vaig perdre dos. No recordo com eren les peces de roba, però si les esbroncades.

En l'època escolar els alumnes gaudíem molt de les excursions organitzades pel N.S.Meritxell, tot i que tinc la sensació de que els profes aquella jornada no la gaudien massa.

Sempre hi havia alguna cosa a destacar. En una excursió a la muntanya, vaig servir de guia a uns companys que s'havien despenjat del grup i al dia següent la professora em va felicitar. D'això me'n recordo perquè el fet de que em felicitessin no era gaire corrent.

Un altre episodi que recordo especialment va ser quan un grupet dels de vuitè (jo cursava setè) van decidir fer la seva i reunir-se en el paratge més apartat de la muntanya. Al cap d'unes hores algú els va trobar en un flagrant estat d'embriaguesa. Una noia vomitava, una altra s'havia oblidat de parlar, un noi assegut a una pedra tenia l'aspecte d'un mort vivent, i una professora visiblement contrariada, ficava en una bossa de plàstic varies ampolles de licor. 

Aquell fet ens va sorprendre a la majoria de nosaltres perquè els de setè encara érem molt innocents i per nosaltres l'emoció més forta era mirar a la tele "Vickie el vikingo". I els profes mai van pensar que podia passar alguna cosa així.